La meva experiència al Raval, va ser única, però necessitava viatjar i moure’m una mica, dos mesos a Bolívia sola en un orfenat amb nens, un mes Argentina amb un grup de cinc voluntaris, en una llar d’infants i dos mesos el Perú sola a una comunitat de religioses..
Jo era feliç fent aquests voluntariats i al mateix moment creixia molt com a persona, i potser a l’arribar a la universitat amb la motxilla plena de noms, de moments, de sentiments, de situacions i sobretot de vida de persones, cadascuna a la seva manera, m’ha fet adonar que el camí de l’educador és acompanyar i deixar-se tocar i interpel·lar per créixer també.
“A veces, con nuestra práctica, tapamos el problema, no le damos espacio, no dejamos que la persona protagonista, tenga un espacio para reflexionar y decidir por si misma y a veces, la suplantamos y decidiros por ellas. (La práctica de la relación educativa.19 de marzo de 2004)
Se propone mucho y se escucha poco, se parte de lo que a nosotras nos gustaría y no de lo que la mujer necesita o está dispuesta a hacer. (La práctica de la relación educativa.19 de marzo de 2004)
A l’Argentina, (El Pozo del Tigre) són molt pobres però jo els veia feliços, tot i que patien, i els nens eren força agressius i no sa sabia perquè , o millor dit no es volia veure perquè…
Jo havia fet aquí a C
atalunya uns tallers d’autoestima i creia que seria important impartir-los a aquelles mares, ja que casi totes, per no dir totes, patien violència de gènere a casa seva.
Ho vaig demanar a les religioses que portaven el jardí d’infància, i veien complicada l’assistència, però jo els vaig demanar que demanéssim a elles si vindrien o no, que elles ho diguessin, ja que els infants transmetien tot el que veien …
Amb la gran sorpresa de que les dones, no sabent el que farien, unes poquetes varen dir que si … i així vaig començar els meus tallers d’autoestima…
Les primeres seccions eren de dinàmiques. No em coneixien i a mes a mes era espanyola, no de la seva cultura… el pitjor de tot, no podia dormir-me ja que nomes tenia tres setmanes…
Les dones es van anar obrint , i ho deien a d’altres dones, varem haver de fer fer més grups de Mares. Fins i tot els caps de setmana, durant el matí. A les tardes estava al Jardí amb els infants i a mitja tarda començava amb els tallers de la Mares, cada dia…
Hi havia dies que jo sortia molt tocada, perquè parlaven de coses molt fortes, de realitats molt dures, i jo estava en allà acompanyant aquells moments, i aguantant les ganes de plorar… però m’ha anava surtin… hi havia dies que quant marxaven necessitava plorar per poder agafar forces i per poder pensar recursos que tenia per l’endemà…
Un dia que no estava gaire be, en vaig aixecar aixafada, i necessitava una mica de tranquil·litat, en vaig dedicar a estar sola en una aula, calcant les fitxes dels infants , ja que no tenien fotocopiadora i era important aquella feina, i jo m’hi passava hores molts matins , perquè era una feina prou important per fer-la també …
Un mati, de descansar , d’estar sola i prenent mate… en aquell moment va aparèixer una dona, Mare d’uns dels nens… Jo em pensava que venia a parlar amb les monges, em va dir que no, que en buscava a mi…
Li vaig oferir seure el meu costat i li vaig oferir mate… No calien més paraules, es va emocionar pel sol fet que una espanyola li oferís mate…
Necessitava que l’escoltessin, i va començar a parlar, a parlar… en aquell moment em vaig oblidar del que necessitava jo, i vaig escoltar…
Totes aquestes persones tenien i tenen el dret de ser escoltades
i ningú les escoltava, es trobaven molt soles, i jo l’únic que podia fer és escoltar, perquè tampoc les podia enviar enlloc, perquè ni coneixia recursos, ni crec que n’hi haguessin en aquell poblet i tampoc volien anar…
Però el mes maco de tot va ser que quant marxava en van dir que tornés si us plau,i els fes tallers de com tenien que parlar de sexualitat a les seves fills i filles, perquè en allà és un problema molt gran, que és quedin embarassades en nomes 15 anyets o menys. Per mi va ser molt que em diguessin això, alguna cosa vaig aconseguir .
L’ acollida és de vital importància per al posterior desenvolupament de la Intervenció a realitzar. En gran mesura, en la primera o primeres trobades hi ha en joc la possibilitat d’entaular un vincle educatiu i relaciona
l que va fer possible, o més fàcil, el procés incorporació i canvi posteriors. (L’aconpanyament Socialals recursos Socioeducatius, Israel Alonso, Jaume Funes)
Efectivament, jo personalment, crec que la manera d’acollir a la persona que tens davant teu, te molt a dir, te molt a veure en com serà la manera que desprès podràs connectar amb ella.
Moltes vegades ens queixem de que hi ha entitats tancades, que no treballem com voldríem, que et tallen ales, i tot això es cert, però també crec que en queixar-nos no a aconseguirem res, que dins lo poc que puguem fer, és prou important, abans que no fer res, val mes fer el que es pugui.
Doncs és el mateix quant acompanyes, qui ha de caminar és l’altre
persona no tu, i val que de vegades tu ho veus molt clar i ja tiraries cap a on ho veus tant clar, d’acord, tu però, la persona no, necessitar el seu temps, el seu es
pai, ser escoltat, ser compres i moltes mes coses.
I sobretot em de tenir clar les tres A, que jo les he pres en la universitat…