fbpx

Quantes vegades  ens pensem com a educadors  que ho sabem tot  o que ho hauríem de saber tot… crec que en moltes ocasions ho pensem i quan estem davant de les persones ens oblidem de que el més important són persones per davant de tot …

O un altre error que tenim és que de seguida la nostra frase és:

–       Tu has de decidir, és la teva vida????

Potser és que mai en la seva vida li han dit la paraula decidir… potser ets la primera persona que li dona aquesta opció i no sap que fer …

L’experiència que vas agafant quant treballes amb persones es molt gran i important i tot el que a la universitat pots aprendre, et pot donar una idea de que et pots trobar, i anar agafant una  línia educativa per seguir…

M’he fet un qüestionament del meu recorregut en lo social, com a voluntària i com a integradora social… per veure quina la meva interpel·lació vers l’Educació Social

“L’estereotip garanteix la repetició en conjuntures històriques. L’estereotip no és una actitud psicològica ingènua sinó que conté formes opressives, permet un control eficaç  i produeix devastació psíquica en l’alteritat.” (Silvia Duschatzky i Carlos Skliar)

Aquell dia de fa uns 10 anys, vaig començar un voluntariat per primer cop al Raval de Barcelona…

RAVAL:

Era un dia trist, perquè a més a més venia d’un enterrament, vaig arribar tard, i  allà en un parc estaven el grup dels menuts,nens/es  de 3 i 4 anyets…

Tots reien i jugaven, tots em miraven, no em coneixien, menys una nena… aquella nena no reia, no jugava, no mirava res, estava en un raconet del parc…

Vaig anar i vaig sentir rebuig per la seva part, un rebuig de por, de no voler saber res, i de que voldràs tu ara…

Aquella nena em va preocupar, i el que mes en va preocupar és que dins de les meves preguntes que feia als altres monitors i al centre, no trobava resposta lògica, de la nena, simplement un:

–          Ah! Es que és així ella…

–          No, et preocupis és normal…

A mi en posaven dels nervis, perquè sentia que havien encaixat aquella nena en paraules, estereotips, oblidant que simplement era una nena de tres anys, amb alguna cosa  amagada que no sabíem que era…

Jo pensava aquí som voluntaris i també professionals, però on queda el lloc d’aquesta nena?, on està aquí la persona ?

“Cuando pude desprenderme de lo que debería ser y pude ver lo que realmente es, algo cambió para mi.” (La práctica de la relación educativa.19 de marzo de 2004)

I així va ser quant jo vaig  fer el que creia, que era fer cas en aquesta nena, i anar fent passets poc a poc amb ella, en va costar, estava molt tancada, però jo insistia, amb una mirada, un somriure.. tot i que em deien que no tenia res a fer, jo seguia… Deixant aquell espai de separació, però en tot moment li feia entendre que estava en allà…

Va ser molt esgotador per mi, cada dia em feia la mateixa preguntar el despertar:

–          Mercè què aconseguirem avui amb la petitona?

I a l’hora d’anar a dormir em feia aquesta pregunta:

–          Mercè que has aconseguit avui amb la petitona?

15 dies tenia per aconseguir alguna cosa, només…

Amb paciència, deixant espais, vaig aconseguir molt, en va somriure, dinava si li donava, reia, i fins i tot em parlava, i el més bonic de tot, és que em va acabant agafant de la ma, i és va acabant posant un dia a la piscina amb tots els seus companys…

Quan la treballadora social em va dir el que passava amb aquella nena, faltaven dos dies per acabar el casal, i ella somreia, parlava i feia el que fan tots els nens de tres anys, ser una nena…

Aquesta nena, em va dir la treballadora social que el que tenia és que era portadora d’anticossos, i s’havien trobat que quant ho deien s’apartaven d’ella, per això la seva actitud de no voler res amb ningú…

Aquell dia em volia morir… una nena de tres anys tenia anticossos i el que fèiem era posar-li una etiqueta, un estereotip la marcava per sempre… i no ens deixàvem tocar, pel seu somriure, les seves ganes de jugar, els seus petons, i les seves abraçades…

Aquella nena em va marcar molt en el meu caminar, perquè em vaig adonar de que les persones estan pel davant de qualsevol altre cosa, i que amb paciència aconseguirem coses…

Al cap d’un any vaig tornar a anar al casal, i la nena ja no hi era… ja no la vaig veure durant tots els anys que vaig continuar anant al casal, però sempre he tingut el seu record, al meu interior, no el record, de la etiqueta que portava marcada, del estereotip, si no del seu somriure i de la seva manera de jugar…

Així va passar el temps…  8 anys al Raval de Barcelona i al mateix moment monitora de l’Agrupament Escolta Rocafort…

Durant aquests temps varen passar moltes coses en molts moments, i vaig aprendre molt de les meves errades, i moltes vegades no sabia posar el nom a moltes situacions i a molts moments, fins que vaig estudiar Integració Social i Educació Social, que m’ajuda a posar nom a totes aquestes experiències viscudes amb persones durant tant de temps…

“Ser feliz no quiere decir necesariamente estar disfrutando, sino vivir la serenidad que me da saber que estoy en el camino correcto hacia algo placentero, disfrutable, hacia algo que tiene sentido para mí” (Jorge Bucay, El camino de la felicidad, 2004)

“Ser feliz no quiere decir necesariamente estar disfrutando, sino vivir la serenidad que me da saber que estoy en el camino correcto hacia algo placentero, disfrutable, hacia algo que tiene sentido para mí” (Jorge Bucay, El camino de la felicidad, 2004)